Comentario sobre la Exposición individual, Galería Antoni Pinyol 08

 

Diego Latorre

A Diego Latorre li agrada canviar sovint de llenguatge. De vegades és baralla amb la tela esgarrapant la pintura, com si vulgues treure alguna cosa de sota o crea entramats força matèrics, on aconsegueix un efecte rítmic molt especial, altres obres estan fetes a base de grafismes i relleus, on el continu equilibrar i desequilibrar es converteix en un joc on el resultat final és la conclusió de l’obra. Aquesta combinació i manera de fer (com diu l’artista) és ell mateix.
La inauguració va ser ahir dia 3, van venir amics de l’artista i amants de l’art que ens van voler acompanyar en aquest periple tan regenerador i suggeren que és l’observació de l’expressió creativa.

N.F.E. Coordinadora Premis Telax, galería Antoni Pinyol

Comentario de la obra Contrastes

 

Contrastes

Nens que representen la inocència d´un món desconegut. Nens en blanc i negre, innocents, però a vegades  amb un toc inquietant, que ens resulten propers i a la vegada distants, com les coses que somiem.

Nens dels nostres somnis que a vegades ens miren, i que tenen vida pròpia, com els éssers que hi ha darrere de les pantalles de televisío quan emeten pel.lícules antigues, un xic descolorides, i que sabem que són allí, que existeisen gràcies a la técnica que sustenta després de tants anys o bé ( com en aquestes obres del Diego ) que existeixen gràcies a nosaltres, als nostres somnis.

Màrius Domingo, crític d´art i  col.laborador de la revista Bonart. Novembre 2004

Fusiones y Realces a la Sala El Pati, Enero del 2008

 

Exposición de Pintura, ” Fusiones y Realces” de Diego Latorre, en la Sala El Pati, Centro Cultural de Cambrils.

Comentarios de la Revista Cambrils, Diaro digital.

Comentario de la obra de la serie Surcos, por el IES Jaime I Salou.

 

Serie Surcos

  Tal como titula la serie, el artista trabaja la idea del dibujo sobre la tela a través de incisiones o surcos directos sobre la pintura matérica, Niega la tradicional pintura basada en  la mancha e integra la disciplina del dibujo a el ámbito propiamente pictórico.

En todas ellas plantea un universo personal, un mundo como de sueños, donde las formas, y los recorridos lineales, se entrelazan con elementos de iconos y símbolos (algunos claramente reconocibles). El artista dibuja, ralla, araña la pintura, buscando composiciones dinámicas (con un claro predomínio de las curvas) pero también muy equilibradas y poéticas.

Trabaja estratégicamente la luz de los colores, tanto del fondo como de las figuras. Allá donde los fondos son oscuros, las líneas son claras. Allá donde los fondos son claros, las líneas son oscuras. Así consigue hacer igual de protagonistas los fondos como las figuras. Aparentemente son espacios neutros, pero si nos fijamos con detalle, el fondo está lleno de riqueza plástica.

Las influencias de las obras de Miró, i de los dibujos lineales de Picasso son bastante claras.

IES Jaime I, Salou.

Exposición galeria Antoni Pinyol. Comentario de Màrius Domingo.

 

 

DIEGO LATORRE

Octubre de 2008

 

Diego Latorre (Jaén, 1971) té obert un ampli estudi de pintura a Almoster, vila a la que es va traslladar a viure fa uns anys. D’allí procedeixen bona part dels treballs que es mostren a la Galeria Antoni Pinyol, basats en la investigació constant i l’experimentació amb diferents materials, usualment parafina, cera, blanc d’Espanya i làtex, aplicats amb pigments sobre fusta, DM o tela. La consistència d’aquests materials li permet elaborar un treball per capes on la sedimentació i la transparència juguen un paper molt important: ens permeten veure les arrels del pensament de l’artista, els dubtes, les bifurcacions, la correcció d’idees, els esborranys precedents. En fi, l’artista es mostra tal i com és, amb la màxima honestedat possible, cosa que avui dia sempre és d’agrair, on els focs d’artifici i el més difícil encara, amaguen la falta d’idees.

Dues coses em sorprenen sempre en les obres de Diego Latorre. Primer el llenguatge que fa servir, d’una gran maduresa conceptual. En les obres dels anys noranta, creava móns aquàtics, amb un punt de misteri, amb connotacions mironianes –fins i tot lligades a Víctor Mira– on estranys peixos i línies tènues com algues marines o meduses transparents, convivien amb finestres, teulades, cares i cossos d’éssers vagament humans. El món submarí, innocent però sotmès a la pressió de tota l’aigua que l’envolta, es transmutava després en un univers on els nens representen la innocència d’un món també desconegut. Girant actualment cap a la concepció de retícules sinuoses, molt texturades que vénen de dins del quadre, com la imatge que es reflexa en un mirall ve de dins del mirall i no de l’objecte reflectit.

I aquí convé parlar del segon motiu de sorpresa que personalment hi trobo en els treballs de Diego Latorre: el seu univers personal té continuïtat en l’espai, més enllà dels límits que imposa el bastidor. Com la natura, els seus quadres no tenen ni principi ni fi, i malgrat la quietud que inspiren estan en constant moviment.

I ja que parlem de natura cal remarcar les diferents intervencions en la línia del Land art – per batejar-ho amb un terme proper–  que aquest artista realitza pels erms del Camp de Tarragona. Amuntegar pedres en construccions geomètriques, orientar amb el mateix angle les branques esporgades en un camp d’oliveres, realitzar un llarg i minuciós treball acumulant sorra en una platja deserta. Accions efímeres, documentades amb fotografies realitzades pels amics, que posen de manifest la necessitat de transcendir els límits de la tela o la fusta sobre les que situa habitualment les seves creacions, els límits de la galeria i perquè no, els límits que la nostra concepció del món té fixades per les obres d’art.

 

Màrius Domingo, crític d´art i col.laborador de la revista Bonart.