Crítica, Màrius Domingo

 

 

DIEGO LATORRE

Octubre de 2008

 

Diego Latorre (Jaén, 1971) té obert un ampli estudi de pintura a Almoster, vila a la que es va traslladar a viure fa uns anys. D’allí procedeixen bona part dels treballs que es mostren a la Galeria Antoni Pinyol, basats en la investigació constant i l’experimentació amb diferents materials, usualment parafina, cera, blanc d’Espanya i làtex, aplicats amb pigments sobre fusta, DM o tela. La consistència d’aquests materials li permet elaborar un treball per capes on la sedimentació i la transparència juguen un paper molt important: ens permeten veure les arrels del pensament de l’artista, els dubtes, les bifurcacions, la correcció d’idees, els esborranys precedents. En fi, l’artista es mostra tal i com és, amb la màxima honestedat possible, cosa que avui dia sempre és d’agrair, on els focs d’artifici i el més difícil encara, amaguen la falta d’idees.

Dues coses em sorprenen sempre en les obres de Diego Latorre. Primer el llenguatge que fa servir, d’una gran maduresa conceptual. En les obres dels anys noranta, creava móns aquàtics, amb un punt de misteri, amb connotacions mironianes –fins i tot lligades a Víctor Mira– on estranys peixos i línies tènues com algues marines o meduses transparents, convivien amb finestres, teulades, cares i cossos d’éssers vagament humans. El món submarí, innocent però sotmès a la pressió de tota l’aigua que l’envolta, es transmutava després en un univers on els nens representen la innocència d’un món també desconegut. Girant actualment cap a la concepció de retícules sinuoses, molt texturades que vénen de dins del quadre, com la imatge que es reflexa en un mirall ve de dins del mirall i no de l’objecte reflectit.

I aquí convé parlar del segon motiu de sorpresa que personalment hi trobo en els treballs de Diego Latorre: el seu univers personal té continuïtat en l’espai, més enllà dels límits que imposa el bastidor. Com la natura, els seus quadres no tenen ni principi ni fi, i malgrat la quietud que inspiren estan en constant moviment.

I ja que parlem de natura cal remarcar les diferents intervencions en la línia del Land art – per batejar-ho amb un terme proper–  que aquest artista realitza pels erms del Camp de Tarragona. Amuntegar pedres en construccions geomètriques, orientar amb el mateix angle les branques esporgades en un camp d’oliveres, realitzar un llarg i minuciós treball acumulant sorra en una platja deserta. Accions efímeres, documentades amb fotografies realitzades pels amics, que posen de manifest la necessitat de transcendir els límits de la tela o la fusta sobre les que situa habitualment les seves creacions, els límits de la galeria i perquè no, els límits que la nostra concepció del món té fixades per les obres d’art.

 

Màrius Domingo, crític d´art i col.laborador de la revista Bonart.

 

 

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s