Artículos Sobre la obra

 Artículo De Màrius Domingo sobre la exposición “Maneres de Veure”, L´Hospitalet de Llobregat.

DiegoLatorre
Pintura / Dibuix
Fins i tot en les obres més abstractes de Diego Latorre podem copsar elements i referències que reflecteixen una figuració latent. La sèrie “a flor de piel” es construeix amb peces de gran format on el guix i en alguns casos elements com llistons o bastons de diferents mides, donen un aspecte texturat a les obres que adquireixen l’aparença d’insectes o fulles premsades, com si estiguéssim davant la col·lecció d’un entomòleg o un botànic. Per què abans que res, estem parlant d’un artista que observa la realitat i col·lecciona imatges, que selecciona objectes, situacions, conceptes, i un cop elaborats es tradueixen en peces com Comedor Social (2013), on veiem una multitud de personatges que observa un comensal que aparentment és un executiu encorbatat. En Vacaciones por Desahucio (2011) una família es mulla sota la pluja mentre el cel es cobreix de peixos multicolors. Ciudad Fantasma (2011) és un dibuix sobre el qual cal aturar-se uns minuts. Es tracta d’un autoretrat on l’artista es veu a si mateix d’esquena al món (un espai urbà i fabril, un cel dominat pel Sol) mentre ens mira directament a la cara. Sobre el front un tercer ull, molt obert, que ens interroga.
Escultura
A través de les seves escultures, Diego Latorre aborda una reflexió sobre la noció d’Art, sobre l’estètica, sobre la bellesa, amb elements agafats de l’art conceptual, el fluxus i el happening, prenent freqüents préstecs de les pràctiques artístiques de Duchamp. Així en peces com Cielo (2008) el maletí de viatge ens transporta al cel, i escultures com Fuente de cera (2008) o Grito en la fuente (2010) que barregen el Ready-made, l’Arte Povera, i l’objecte trobat, es podrien adscriure al corrent que va inaugurar Joseph Beuys en els anys 60 amb la idea d’una “escultura social”, que defensà un art amb implicacions polítiques i nocions ecològiques, i que està entre les preocupacions de Diego Latorre. Les peces tenen un component “natural” (arrels, troncs, llavors) i un afegit industrial (aixetes, canonades). Amores imposibles (2012) o Malherida (2012), segueixen més de prop els paradigmes propers a Beuys i una lectura atenta dels comentaris que acompanyen les imatges d’aquestes peces en el bloc personal de l’artista (en www.diegolatorre.net) ens posen de manifest la preocupació del Diego Latorre per la comunicació i el llenguatge.
Equip BOC
El happening (que es posa de manifest en els vídeos que l’artista realitza de la construcció de les seves peces Land Art) està latent en moltes de les obres de Diego Latorre, i podríem dir que complementa la idea de peces en les que el procés d’elaboració és tan important com l’objecte finalment obtingut i on es posa de manifest la importància de l’atzar, de la casualitat, dels camins descoberts una vegada iniciada la construcció. Amb Àlex Domingo formen l’Equip BOC, que basa les seves intervencions sobre el paisatge en modificacions molt subtils de la disposició de pedres i còdols al costat d’un camí o sobre una roca en un penya-segat. El llom d’un animal adormit, una figura que ens recorda la silueta d’un drac, una serp, arrels, el tors d’un ésser mitològic: elements que combinen la matèria i la figura. L’antiga tècnica de construcció de cabanes amb pedra seca i alguns elements propis del trencadís de Gaudí, s’actualitzen en intervencions contemporànies.
Màrius Domingo  (crític d’art membre de l’ACCA – AICA)

Artículo sobre la exposición de Diego Latorre  en la galería Antoni Pinyol

Diego Latorre

2008

Diego Latorre (Jaén, 1971) té obert un ampli estudi de pintura a Almoster, vila a la que es va traslladar a viure fa uns anys. D’allí procedeixen bona part dels treballs que es mostren ales seves exposicions, basats en la investigació constant i l’experimentació amb diferents materials, usualment parafina, cera, blanc d’Espanya i làtex, aplicats amb pigments sobre fusta, DM o tela. La consistència d’aquests materials li permet elaborar un treball per capes on la sedimentació i la transparència juguen un paper molt important: ens permeten veure les arrels del pensament de l’artista, els dubtes, les bifurcacions, la correcció d’idees, els esborranys precedents. En fi, l’artista es mostra tal i com és, amb la màxima honestedat possible, cosa que avui dia sempre és d’agrair, on els focs d’artifici i el més difícil encara, amaguen la falta d’idees.

Dues coses em sorprenen sempre en les obres de Diego Latorre. Primer el llenguatge que fa servir, d’una gran maduresa conceptual. En les obres dels anys noranta, creava móns aquàtics, amb un punt de misteri, amb connotacions mironianes –fins i tot lligades a Víctor Mira– on estranys peixos i línies tènues com algues marines o meduses transparents, convivien amb finestres, teulades, cares i cossos d’éssers vagament humans. El món submarí, innocent però sotmès a la pressió de tota l’aigua que l’envolta, es transmutava després en un univers on els nens representen la innocència d’un món també desconegut. Girant actualment cap a la concepció de retícules sinuoses, molt texturades que vénen de dins del quadre, com la imatge que es reflexa en un mirall ve de dins del mirall i no de l’objecte reflectit.

I aquí convé parlar del segon motiu de sorpresa que personalment hi trobo en els treballs de Diego Latorre: el seu univers personal té continuïtat en l’espai, més enllà dels límits que imposa el bastidor. Com la natura, els seus quadres no tenen ni principi ni fi, i malgrat la quietud que inspiren estan en constant moviment.

I ja que parlem de natura cal remarcar les diferents intervencions en la línia del Land art – per batejar-ho amb un terme proper–  que aquest artista realitza pels erms del Camp de Tarragona. Amuntegar pedres en construccions geomètriques, orientar amb el mateix angle les branques esporgades en un camp d’oliveres, realitzar un llarg i minuciós treball acumulant sorra en una platja deserta. Accions efímeres, documentades amb fotografies realitzades pels amics, que posen de manifest la necessitat de transcendir els límits de la tela o la fusta sobre les que situa habitualment les seves creacions, els límits de la galeria i perquè no, els límits que la nostra concepció del món té fixades per les obres d’art.

Màrius Domingo, (crític d’art membre de l’ACCA – AICA)

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s