Autorretrato
El lloc on seiem o les nostres sabates són elements diaris que ens defineixen. Un tron reial, la cadira del dentista, un tamboret. Una pedra. Deambular, moure’s, anar d’un lloc a un altre, d’una feina a l’altra. Bategar. El desig de voler canviar mantenint l’essència, fidel a uns ideals estètics i personals, sabent que ningú ens entendrà i que finalment estem sols, que potser algú ens acompanyarà una estona i ens sentirem per un moment compresos.
Màrius Domingo
El lugar donde nos sentamos o nuestros zapatos son elementos que nos definen. Un trono real, la silla del dentista, un taburete. Una piedra. Deambular, moverse, ir de un lugar a otro, de un trabajo a otro. Latir. El deseo de querer cambiar manteniendo la esencia, fiel a unos ideales estéticos y personales, sabiendo que nadie nos entenderá y que finalmente estamos solos, que tal vez alguien nos acompañará un rato y nos sentiremos por un momento comprendidos.
Màrius Domingo
Diego Latorre, 2016. Objetos manipulados. Medidas variables
Exposición «Querido Doctor:».Comentario de Núria Fernández Estopà.
Núria Fernandez Estopà, amiga y gran artista, se reconoce como ecléctica, hace de su vida una creación, una obra de arte. Con su gran sensibilidad, transforma la realidad en belleza, con sencillez y maestría, es una auténtica poeta, además, su obra es comprometida con la sociedad. Tenemos en común un mismo deseo, hacer más agradable el mundo con nuestros trabajos, más comestible, luchamos entre otras cosas, por el respeto y por la paz. Os dejo algunos enlaces donde podréis conocer sus trabajos, merece la pena visitarlos: El gran pacte, Construir un vol, Sobreviure a Fukushima, The Grey Square , AAAAAA …
Nùria ha hecho un comentario sobre la exposición, “Querido Doctor:”, me ha hecho volar alto, viniendo de una artista de su talla, no todos los días de sequía llueve tanto. ¡Gracias Núria!.
Diego Latorre
Exposición “Querido doctor” de Diego Latorre Roldán, en el “Castell de La Selva del Camp” .
He de decir sobre esta que, pocas exposiciones me han emocionado tanto últimamente, he visto cosas atrevidas, sarcásticas, irónicas pero ninguna tan humana como esta. Diego Latorre se sirve de su fértil imaginación y su particular destreza para crear un mundo bucólico lleno de magia y te invita a pasear por el en “barca” metáfora que usa en muchas de sus obras y que representa el transito de la vida hacia los sueños, unos sueños donde no hay cabida para las guerras ni los malos rollos, la vida ideal que todos quisiéramos. Una exposición muy recomendable para los que estáis cerca del Baix Camp. Enhorabuena de nuevo Diego.
Núria Fernández Estopà
Artículo De Màrius Domingo sobre la exposición «Maneres de Veure», L´Hospitalet de Llobregat.
DiegoLatorre
Pintura / Dibuix
Fins i tot en les obres més abstractes de Diego Latorre podem copsar elements i referències que reflecteixen una figuració latent. La sèrie “a flor de piel” es construeix amb peces de gran format on el guix i en alguns casos elements com llistons o bastons de diferents mides, donen un aspecte texturat a les obres que adquireixen l’aparença d’insectes o fulles premsades, com si estiguéssim davant la col·lecció d’un entomòleg o un botànic. Per què abans que res, estem parlant d’un artista que observa la realitat i col·lecciona imatges, que selecciona objectes, situacions, conceptes, i un cop elaborats es tradueixen en peces com Comedor Social (2013), on veiem una multitud de personatges que observa un comensal que aparentment és un executiu encorbatat. En Vacaciones por Desahucio (2011) una família es mulla sota la pluja mentre el cel es cobreix de peixos multicolors. Ciudad Fantasma (2011) és un dibuix sobre el qual cal aturar-se uns minuts. Es tracta d’un autoretrat on l’artista es veu a si mateix d’esquena al món (un espai urbà i fabril, un cel dominat pel Sol) mentre ens mira directament a la cara. Sobre el front un tercer ull, molt obert, que ens interroga.
Escultura
A través de les seves escultures, Diego Latorre aborda una reflexió sobre la noció d’Art, sobre l’estètica, sobre la bellesa, amb elements agafats de l’art conceptual, el fluxus i el happening, prenent freqüents préstecs de les pràctiques artístiques de Duchamp. Així en peces com Cielo (2008) el maletí de viatge ens transporta al cel, i escultures com Fuente de cera (2008) o Grito en la fuente (2010) que barregen el Ready-made, l’Arte Povera, i l’objecte trobat, es podrien adscriure al corrent que va inaugurar Joseph Beuys en els anys 60 amb la idea d’una «escultura social», que defensà un art amb implicacions polítiques i nocions ecològiques, i que està entre les preocupacions de Diego Latorre. Les peces tenen un component “natural” (arrels, troncs, llavors) i un afegit industrial (aixetes, canonades). Amores imposibles (2012) o Malherida (2012), segueixen més de prop els paradigmes propers a Beuys i una lectura atenta dels comentaris que acompanyen les imatges d’aquestes peces en el bloc personal de l’artista (en http://www.diegolatorre.net) ens posen de manifest la preocupació del Diego Latorre per la comunicació i el llenguatge.
Equip BOC
El happening (que es posa de manifest en els vídeos que l’artista realitza de la construcció de les seves peces Land Art) està latent en moltes de les obres de Diego Latorre, i podríem dir que complementa la idea de peces en les que el procés d’elaboració és tan important com l’objecte finalment obtingut i on es posa de manifest la importància de l’atzar, de la casualitat, dels camins descoberts una vegada iniciada la construcció. Amb Àlex Domingo formen l’Equip BOC, que basa les seves intervencions sobre el paisatge en modificacions molt subtils de la disposició de pedres i còdols al costat d’un camí o sobre una roca en un penya-segat. El llom d’un animal adormit, una figura que ens recorda la silueta d’un drac, una serp, arrels, el tors d’un ésser mitològic: elements que combinen la matèria i la figura. L’antiga tècnica de construcció de cabanes amb pedra seca i alguns elements propis del trencadís de Gaudí, s’actualitzen en intervencions contemporànies.
Màrius Domingo (crític d’art membre de l’ACCA – AICA)
Diari L´Enllaç, Diego Latorre a La Pobla de Claramunt
Comentari de l´obra, XI Roda d´Art de Tarragona, 1996-97
El treball d´en Diego neix d´una reflexió bàsica vers els elements substantius que la pintura li ofereix, donant-li els valors propis que una voluntad expressiva exigeix.
Utilitza sovint els colors de la terra, d´un entorn prehistòric. La seva obra no es caracteritza per un lirisme cromàtic, sinó més aviat per una sobrietat de tons durs, d´efecte dramàtic, reforçat per qualitats contraposades de llum.
L´element matèric està representat de vegades dins el valor mateix de la pintura, amb gruixos formats per la intervenció de càrreges amb els aglutinants, i d´altres amb la superposició d´elements de reciclatge de collages, que doten així a l´obra de qualitats tàctils. Els materials de propia elaboració, la proporció dels pigments amb els aglutinants i la selecció de determinats tipus d´imprimació per diferents suports estan vinculats a un resultat final que determinen una intenció expressiva.
La seva iconografia aporta lectures ambigües, formes que estàn relacionades amb concavitats fetals, espais comprimits, vestigis de restes arqueològiques on la presència humana ocupa un lloc central.
La interpretació dels seus treball és producte d´una síntesis d´elements contraris, l´ornament i el decrèpit, el transparent i l´opac, l´obert i l´hermètic.
L´obra d´en Diego es troba en un espai experimental, el propi llenguatge s´està consodilant de forma paulatina i el treball persistent i reiteratiu li augeren un camí d´encerts en el mon de la plàstica.
Francesc Roig.
Artista i professor de l´Escola d´Art de Tarragona.
Comentario sobre la Exposición individual, Galería Antoni Pinyol 08
Diego Latorre
A Diego Latorre li agrada canviar sovint de llenguatge. De vegades és baralla amb la tela esgarrapant la pintura, com si vulgues treure alguna cosa de sota o crea entramats força matèrics, on aconsegueix un efecte rítmic molt especial, altres obres estan fetes a base de grafismes i relleus, on el continu equilibrar i desequilibrar es converteix en un joc on el resultat final és la conclusió de l’obra. Aquesta combinació i manera de fer (com diu l’artista) és ell mateix.
La inauguració va ser ahir dia 3, van venir amics de l’artista i amants de l’art que ens van voler acompanyar en aquest periple tan regenerador i suggeren que és l’observació de l’expressió creativa.
N.F.E. Coordinadora Premis Telax, galería Antoni Pinyol
Comentario de la obra Contrastes
Nens que representen la inocència d´un món desconegut. Nens en blanc i negre, innocents, però a vegades amb un toc inquietant, que ens resulten propers i a la vegada distants, com les coses que somiem.
Nens dels nostres somnis que a vegades ens miren, i que tenen vida pròpia, com els éssers que hi ha darrere de les pantalles de televisío quan emeten pel.lícules antigues, un xic descolorides, i que sabem que són allí, que existeisen gràcies a la técnica que sustenta després de tants anys o bé ( com en aquestes obres del Diego ) que existeixen gràcies a nosaltres, als nostres somnis.
Màrius Domingo, crític d´art i col.laborador de la revista Bonart. Novembre 2004
Fusiones y Realces a la Sala El Pati, Enero del 2008
Exposición de Pintura, » Fusiones y Realces» de Diego Latorre, en la Sala El Pati, Centro Cultural de Cambrils.
Comentario de la obra de la serie Surcos, por el IES Jaime I Salou.
Tal como titula la serie, el artista trabaja la idea del dibujo sobre la tela a través de incisiones o surcos directos sobre la pintura matérica, Niega la tradicional pintura basada en la mancha e integra la disciplina del dibujo a el ámbito propiamente pictórico.
En todas ellas plantea un universo personal, un mundo como de sueños, donde las formas, y los recorridos lineales, se entrelazan con elementos de iconos y símbolos (algunos claramente reconocibles). El artista dibuja, ralla, araña la pintura, buscando composiciones dinámicas (con un claro predomínio de las curvas) pero también muy equilibradas y poéticas.
Trabaja estratégicamente la luz de los colores, tanto del fondo como de las figuras. Allá donde los fondos son oscuros, las líneas son claras. Allá donde los fondos son claros, las líneas son oscuras. Así consigue hacer igual de protagonistas los fondos como las figuras. Aparentemente son espacios neutros, pero si nos fijamos con detalle, el fondo está lleno de riqueza plástica.
Las influencias de las obras de Miró, i de los dibujos lineales de Picasso son bastante claras.
IES Jaime I, Salou.
Crítica, Màrius Domingo
DIEGO LATORRE
Octubre de 2008
Diego Latorre (Jaén, 1971) té obert un ampli estudi de pintura a Almoster, vila a la que es va traslladar a viure fa uns anys. D’allí procedeixen bona part dels treballs que es mostren a la Galeria Antoni Pinyol, basats en la investigació constant i l’experimentació amb diferents materials, usualment parafina, cera, blanc d’Espanya i làtex, aplicats amb pigments sobre fusta, DM o tela. La consistència d’aquests materials li permet elaborar un treball per capes on la sedimentació i la transparència juguen un paper molt important: ens permeten veure les arrels del pensament de l’artista, els dubtes, les bifurcacions, la correcció d’idees, els esborranys precedents. En fi, l’artista es mostra tal i com és, amb la màxima honestedat possible, cosa que avui dia sempre és d’agrair, on els focs d’artifici i el més difícil encara, amaguen la falta d’idees.
Dues coses em sorprenen sempre en les obres de Diego Latorre. Primer el llenguatge que fa servir, d’una gran maduresa conceptual. En les obres dels anys noranta, creava móns aquàtics, amb un punt de misteri, amb connotacions mironianes –fins i tot lligades a Víctor Mira– on estranys peixos i línies tènues com algues marines o meduses transparents, convivien amb finestres, teulades, cares i cossos d’éssers vagament humans. El món submarí, innocent però sotmès a la pressió de tota l’aigua que l’envolta, es transmutava després en un univers on els nens representen la innocència d’un món també desconegut. Girant actualment cap a la concepció de retícules sinuoses, molt texturades que vénen de dins del quadre, com la imatge que es reflexa en un mirall ve de dins del mirall i no de l’objecte reflectit.
I aquí convé parlar del segon motiu de sorpresa que personalment hi trobo en els treballs de Diego Latorre: el seu univers personal té continuïtat en l’espai, més enllà dels límits que imposa el bastidor. Com la natura, els seus quadres no tenen ni principi ni fi, i malgrat la quietud que inspiren estan en constant moviment.
I ja que parlem de natura cal remarcar les diferents intervencions en la línia del Land art – per batejar-ho amb un terme proper– que aquest artista realitza pels erms del Camp de Tarragona. Amuntegar pedres en construccions geomètriques, orientar amb el mateix angle les branques esporgades en un camp d’oliveres, realitzar un llarg i minuciós treball acumulant sorra en una platja deserta. Accions efímeres, documentades amb fotografies realitzades pels amics, que posen de manifest la necessitat de transcendir els límits de la tela o la fusta sobre les que situa habitualment les seves creacions, els límits de la galeria i perquè no, els límits que la nostra concepció del món té fixades per les obres d’art.
Màrius Domingo, crític d´art i col.laborador de la revista Bonart.
Diego Latorre 
Debe estar conectado para enviar un comentario.